Fa un any els ministres de França JL. Borloo, d’Alemanya N. Rottgen i del Regne Unit C. Huhne escenificaven la necessitat d’actuar amb urgència. El preu del barril de petroli,alertaven, podria situar-se en 130 dòlars en 2013. Demorar l’acció suposaria per a Europa un cost, segons mostraven els tres ministres en un article publicat el 15 de juliol 2010, [www.oxfamfrance.org/IMG/pdf/Climat_Tribune-Borloo-Rottgen-Huhne100716.pdf ], xifrat d’entre 300.000 a 400.000 milions d’euros anuals. L’equivalent a un rescat a Grècia cada tres mesos. Quins efectes va tenir sobre la política energètica?
Sigmar Gabriel Jean-Louis Borloo
El preu del barril va arribar a 125 dòlars. I això és una mostra de les conservadores que han estat les fites per reduir les dependències del petroli el 2020. La comissària d’Energia i Canvi Climàtic, Connie Hedegaard, reclamava elevar les fites sobre reducció d’emissions i participació de les renovables des del 20% al 30%, per a 2030 arribar a un 80% de renovables en generació elèctrica.
Per a alguns, Fukushima no hauria de precipitar el debat energètic. El debat energètic estava obert abans de Fukushima. L’Informe especial de Renovables de l’IPCC (panell de canvi climàtic), presentat a Abu Dhabi, elaborat per 120 científics i signades les seves conclusions per 190 països, proposa que tres quartes parts de l’energia primària global fossin renovables l’any 2050 [ srren.ipcc- wg3.de / ]. Va ser redactat abans de la catàstrofe nuclear.
No diu res que no sabéssim, o millor, res que no voldríem saber. No només som addictes al petroli. Hi ha una addició pitjor, confiem que les coses “seguiran com fins ara”. L’informe del World Energy Outlook parteix d’un suposat desmentit els últims anys: que la demanda creixerà indefinidament, un 40% fins el 2030. Segons aquest informe, passarem de les actuals 20,9 gigatones d’emissions de CO 2, a 34,5 Gt CO 2 el 2020 i 40,2 Gt CO 2 el 2030. Hem d’incrementar en 11 milions de barrils diaris cada any. La tendència és que l’actual producció de 95 milions de barrils diaris es redueixi a 70.
Quina és l’estratègia “realista”? La política energètica europea (una reducció d’emissions del 20% el 2020 i un 20% de renovables per a aquesta data) pretenia cobrir la diferència entre la demanda i la producció amb una mica d’eficiència energètica i una mica d’energia renovables. Això, per a França, Alemanya i el Regne Unit, era un càlcul optimista i una política conservadora.
http://www.ucm.es/info/fgu/descargas/cceim/programa_energia_2020_2050.pdf
Una mostra d’aquesta altra voluntat de deixar les coses igual el trobem en el Pla d’Energia de Catalunya, que el Govern torna a revisar. Estableix sis escenaris per al preu del barril el 2030: una oscil·lació d’entre 133 dòlars-en l’escenari E1-, fins a 450 dòlars-en l’escenari E6-. El PIB, al E1, creix un 3%, gairebé més renovables. I a l’escenari E6, amb un 20% de renovables el 2030, aquest no creixeria més del 1,5%. Com ho han calculat?
Els organismes internacionals calculen que el cost d’abordar el canvi climàtic requereix de recursos addicionals del 1,6% del PIB. Significa que el PIB creixerà un 1,6% menys? La xifra és assumible si pensem que es tracta de recuperar el nivell d’inversió previ a la crisi, ja que impulsaria el procés de recuperació econòmica.
La Fundació Ideas mostra que una major ambició en energies renovables aportaria un increment addicional d’un 2% de PIB [www.fundacionideas.es/sites/default/files/pdf/Ideas_para_una_nueva_economia_0.pdf]. El repte és utilitzar de manera eficient aquests recursos, sense generar deute, fent-ho compatible amb l’austeritat fiscal.
Un major ambició en energies renovables, per Connie Hedegaard,“impulsaria la indústria de l’energia renovable”. Europa està perdent aquesta cursa, quan té capacitat tècnica i humana, ha de “mantenir el lideratge tecnològic”. En una perspectiva d’un 77% d’energia renovable mundial ens ofereix la dimensió del mercat potencial que tenen aquestes tecnologies. Les tecnologies baixes en carboni també són eficiència.
Els grans consumidors energètics industrials (cimenteres, siderúrgia, etc.) Són conscients d’aquest repte energètic. En una enquesta als seus membres, es revela que el cost energètic és tres vegades el cost salarial. Millorar la competitivitat passa, inexorablement, per millorar l’eficiència energètica. On trobem una política indústria energètica ambiciosa?
Fukushima accelera aquesta transició energètica. L’energia nuclear i els combustibles fòssils formen part de l’arrogància tecnològica del segle XX, les energies renovables formen part de la consciència de la fragilitat d’ecosistemes que hem de preservar en el segle XXI.
Els països estan modificant les seves polítiques. A Alemanya, que vol continuar sent una potència industrial, Angela Merkel declarava: “Volem posar fi a l’energia nuclear i impulsar les energies renovables el més aviat possible”. Es planteja per abans del 2020, mentre la oposició exigeix el seu tancament accelerat. I França abandona els seus plans nuclears i estudia paralitzar la construcció de la central de Flamanville. Japó paralitza la central nuclear de Hamaoka i revisa la seva política. Si la tercera i quarta potència renuncien a l’energia nuclear, per què els altres no?
On és el debat energètic nacional? Després de la crisi en el sud de la Mediterrània es van plantejar mesures provisionals. Almenys s’ha deixat d’atiar a les renovables des de tots els fronts. Sembla que pretenem treure importància a l’emergència energètica, tornar com més aviat millor a la situació habitual.
El canvi climàtic és un problema que afecta a d’altres. Els països productors de petroli en una economia baixa en carboni, es pensava, serien els perdedors al quedar-se sense mercat. Avui és Europa la gran amenaçada. A partir de 100 dòlars el preu del barril surten rendes pel valor de 900.000 milions en la compra d’energia. L’autonomia energètica és virtut ecològica d’una necessitat econòmica. Són els efectes d’una addició a la manca de realisme en la política energètica. Si la teoria s’equivoca, pitjor per a la realitat.
